A veces creo que soy feliz. Como cuando estoy con mis amigos tirando mi cabeza hacia atrás y tapándome la boca, mientras río a carcajadas por una broma que alguien hizo. Pero entonces el día se hace noche y mi sonrisa despreocupada se convierte en una inexplicable tristeza, grabada en mi cara como un tatuaje. Y me acuesto pensando en todas las cosas que me gustaría poder decir y en todas las cosas que tengo miedo de admitir, incluso sólo en mi mente. Es en noches como éstas cuando me doy cuenta de que soy varias cosas a la vez. Soy triste y soy feliz, extrivertido y tímido, rebelde y tranquilo. Pero sobre todo me doy cuenta de que estoy vacío. 

"Travel. As much as you can. As far as you can. As long as you can. Life's not meant to be lived in one place."

Te perdono por todo. Por aquel primer beso que me sacudió hasta el alma. Por hacerme volar cuando llegaste y por dejarme caer cuando te fuiste. Por haberme partido el corazón y haberte librado de mí sin mi consentimiento. Por si lees esto y te arrepientes y decides volver. Por si alguna vez me necesitas, por si aún me amas, ya lo sabes... te perdono por todo.

Leunam

Aquí us deixo un text fet per mi que va guanyar el concurs literari de la meva escola, espero que us agradi!

En la meva ment

Estic estirada al llit, estic en un moment d’aquells que pel cap t’hi passen mil i una coses, aquells moments que et dona per pensar en tot. Penso que està bé que ho faci,  ja que no tindré gaires moments més per fer-ho. Estic en un estat de xoc total, no només jo, tothom, es tot molt estrany. Penso que em queden moltes coses a fer, no es possible que això estigui passant. Tot just tinc catorze anys, em queda molta vida per viure...

Em queden molts estius meravellosos per viure, els estius; els jerseis per la nit, els mil gelats que em queden per menjar-me. Corregudes al supermercat abans que tanquin, posar-se suadores del meu germà quan plou molt, sortir al carrer i córrer, córrer amb les teves amigues com boges sense que ningú et digui res i gaudir de les gotes d’aigua que et cauen al cap. Menjar les típiques patates a la piscina que a ningú li agraden però enganxen, arreglar-se corrents per sortir disparada de casa als cinc minuts i que sempre em tinguin d’esperar per anar tard, el desordre de l’habitació. Les hores sota el sol, les festes, moltes festes en les que estàs cansada de tan ballar però continues, el teu cos no pot més, però allà estàs, seguint en ritme de la música sense parar. El llit sense fer, les típiques fotos a tot arreu, el pinta ungles que marxa al cap d’un dia per culpa de l’aigua, faldilles, vestits, shorts, cues i monyos. Despertar-te tard sense que ningú et digui res, riure fins a plorar, cremar-te tot el cos, el mar, la piscina, tot,..

Em queden moltes coses per visitar, m’hagués agradat poder viatjar, viatjar molt, per tot arreu, m’és igual el país, la ciutat, ... Qualsevol lloc es maco per veure, visitar de tot, i veure gent, tant diferent de com ets tu i de com és tothom i tot al teu país. Una amiga meva sempre diu que li agradaria molt poder fer la volta al món, ha de ser bonic, tot, es deuen aprendre moltes coses. M’hagués agradat poder fer-la amb ella.

Tota una vida per construir per endavant, uns estudis, una carrera, marxar de casa durant un temps, estar farta d’estudiar i pensar que no pots més, estar apunt de deixar-ho tot. Viure en el típic pis d’estudiants a Barcelona, amb les teves amigues i fer el que et dona la gana. Fer les coses malament, penedir-se’n, pensar que no te’n en sortiràs, però que aparegui algú i et faci veure les coses d’un altre color, tornar a pujar i sentir que ho ets tot, quan en realitat ets una persona com una altra. Tenir parella, casar-se, tenir fills, dos fills, un nen i una nena, o tres si fa falta, la qüestió és crear una família i veure com la fas créixer, veure com creix una cosa que has creat tu, que forma part de tu.

Créixer tu, créixer com a persona i físicament, veure com la gent del teu voltant es fa gran, veure els teus pares com sempre estan al teu costat, veure com cada cop són més grans i com els hi hauries de donar les gràcies tantes vegades,  però no ho fas mai. Voler dir t’estimo i no gosar, demanar perdó, perdó a tothom a qui no es mereixia haver viscut aquella situació.

Ajudar, ajudar a qui faci falta, des dels que estan més al teu costat fins als pobres de l’Àfrica i de tot el món.

Un munt de coses que no penses fins al moment en que et diuen que s’acaba, que s’acaba tot. No t’ho vols creure, però saps que és veritat. Quan no es pot evitar i no hi ha cap més solució. Gaudeix de tot, fins i tot de les coses dolentes. 

Jo soc jo, i tu ets tu. Jo necessito el meu espai i el meu temps. Necessito les meves tonteries i no necessito que ningú més les entengui. Necessito que m'acceptin com soc, amb els meus defectes, amb els meus dies tontus i amb la meva mala llet. Necessito ser estimada, necessito ser especial. Necessito que algú em necessiti.

Y que nos podrán decir lo que les de la gana, pero nadie cambiará la forma que nos queremos.