En la meva ment
Estic estirada al llit, estic en
un moment d’aquells que pel cap t’hi passen mil i una coses, aquells moments
que et dona per pensar en tot. Penso que està bé que ho faci, ja que no tindré gaires moments més per fer-ho.
Estic en un estat de xoc total, no només jo, tothom, es tot molt estrany. Penso
que em queden moltes coses a fer, no es possible que això estigui passant. Tot
just tinc catorze anys, em queda molta vida per viure...
Em queden molts estius
meravellosos per viure, els estius; els jerseis per la nit, els mil gelats que
em queden per menjar-me. Corregudes al supermercat abans que tanquin, posar-se
suadores del meu germà quan plou molt, sortir al carrer i córrer, córrer amb
les teves amigues com boges sense que ningú et digui res i gaudir de les gotes
d’aigua que et cauen al cap. Menjar les típiques patates a la piscina que a
ningú li agraden però enganxen, arreglar-se corrents per sortir disparada de
casa als cinc minuts i que sempre em tinguin d’esperar per anar tard, el
desordre de l’habitació. Les hores sota el sol, les festes, moltes festes en
les que estàs cansada de tan ballar però continues, el teu cos no pot més, però
allà estàs, seguint en ritme de la música sense parar. El llit sense fer, les
típiques fotos a tot arreu, el pinta ungles que marxa al cap d’un dia per culpa
de l’aigua, faldilles, vestits, shorts, cues i monyos. Despertar-te tard sense
que ningú et digui res, riure fins a plorar, cremar-te tot el cos, el mar, la
piscina, tot,..
Em queden moltes coses per visitar,
m’hagués agradat poder viatjar, viatjar molt, per tot arreu, m’és igual el
país, la ciutat, ... Qualsevol lloc es maco per veure, visitar de tot, i veure
gent, tant diferent de com ets tu i de com és tothom i tot al teu país. Una
amiga meva sempre diu que li agradaria molt poder fer la volta al món, ha de
ser bonic, tot, es deuen aprendre moltes coses. M’hagués agradat poder fer-la
amb ella.
Tota una vida per construir per
endavant, uns estudis, una carrera, marxar de casa durant un temps, estar farta
d’estudiar i pensar que no pots més, estar apunt de deixar-ho tot. Viure en el
típic pis d’estudiants a Barcelona, amb les teves amigues i fer el que et dona
la gana. Fer les coses malament, penedir-se’n, pensar que no te’n en sortiràs,
però que aparegui algú i et faci veure les coses d’un altre color, tornar a
pujar i sentir que ho ets tot, quan en realitat ets una persona com una altra.
Tenir parella, casar-se, tenir fills, dos fills, un nen i una nena, o tres si
fa falta, la qüestió és crear una família i veure com la fas créixer, veure com
creix una cosa que has creat tu, que forma part de tu.
Créixer tu, créixer com a persona
i físicament, veure com la gent del teu voltant es fa gran, veure els teus
pares com sempre estan al teu costat, veure com cada cop són més grans i com
els hi hauries de donar les gràcies tantes vegades, però no ho fas mai. Voler dir t’estimo i no
gosar, demanar perdó, perdó a tothom a qui no es mereixia haver viscut aquella
situació.
Ajudar, ajudar a qui faci falta,
des dels que estan més al teu costat fins als pobres de l’Àfrica i de tot el
món.
Un munt de coses que no penses
fins al moment en que et diuen que s’acaba, que s’acaba tot. No t’ho vols
creure, però saps que és veritat. Quan no es pot evitar i no hi ha cap més solució.
Gaudeix de tot, fins i tot de les coses dolentes.